dijous, 28 de gener de 2010

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "LA GUERRA DE ESPAÑA Y LA RESISTENCIA ESPAÑOLA" DE MIGUEL HERBERG A BARCELONA



Álvaro Fernández

El nostre company Álvaro va ser l’encarregat de conduir l’acte de presentació del llibre “La guerra d’España y la resistencia española (entrevistas con Julio Álvarez del Vayo, 1974). A aquest van participar l’autor del llibre, periodista i  cineasta, Miguel Herberg,  el prologuista Riccardo Gualino i l’artífex del mateix, Matilde Muñoz, tots ex-militants del FRAP. Els agraïm molt la seva presència ja que ells resideixen a Roma.

L’Álvaro va començar comentant el fet de que aquest històric del socialisme espanyol va ser expulsat del partit i que recentment el PSOE ha tornat a readmetre a personatges de gran pes polític com Negrín (la filla del qual va dir que no estava segura de que el seu pare acceptés aquesta tornada) i el propi Álvarez del Vayo, encara que ningú va anar a retirar el seu carnet.




Matilde

Matilde Muñoz

Miguel, Riccardo i jo erem tres joves exiliats polítics que ens van plantejar l’iniciativa de recollir el testimoni d'Álvarez del Vayo per a guardar la seva força i donar veu i pes a les seves opinions, perquè nosaltres ens considerem hereus de la seva lluita antifeixista.

El llibre ve acompanyat d’un dvd que recull les converses amb del Vayo i de les quals es va publicar un resum el 1974, any de la seva mort als 84 anys. En aquest es poden veure les dues crides que va fer: una a la solidaritat de l’Exterior amb la lluita contra el règim i altra per l’Interior. Aquest document audiovisual és de gran valor perquè, tal com es va comentar un dels responsables de la Filmoteca Nacional, costa molt trobar documents de vídeo o sonors d’aquestes figures republicanes degut a la terrible destrucció que es va produir.

Després d’uns anys, Miguel va tornar a visionar les gravacions i es va emocionar perquè va comprovar que les paraules d’en Vayo tenien vigència avui. Va contactar amb nosaltres i plegats vam decidir dur a terme aquest treball de recuperació de la memòria d’aquesta important i rellevant figura que ha quedat amagada en el calaix de la història. I que s’ha de treure a la llum independentment de les idees de cadascú perquè ell no es va rendir mai i aquest és un gran valor.

Al final del llibre es poden trobar les pintures del meravellós pintor Julián Pacheco, exiliat també, que amb la seva obra lluitava contra el franquisme. El seu compromís era total i estava per sobre del sentit comercial.


                                               Retrato en negativo del Caudillo, 1975. Julián Pacheco


En aquest treball es pot veure la humanitat d’un del Vayo de 84 anys que ens va ensenyar una de les seves màximes: “és molt important en la vida lluitar pels propis desitjos …. No ens hem de rendir mai, si un no lluita, segur que perd”. Un home optimista, que havia perdut una guerra i batalles internacionals, però que continuava fidel els seus principis, que lluitava per canviar el món perquè això era viure. És molt difícil trobar una gran personalitat política com del Vayo, és un patrimoni. Seguint el seu exemple no ens hem de retirar davant les dificultats, cadascun de nosaltres pot fer alguna cosa per a treure endavant aquest món. Hem de transmetre el seu llegat.




Miguel

Miguel Herberg

Quan van gravar l'entrevista amb Álvarez del Vayo no va llegir més que el seu missatge a l’Interior, ell mai feia servir papers, era un home amb una memòria prodigiosa i un discurs brillant.


Álvarez del Vayo ens mostra tres punts de gran transcendència.

. A la Societat de Nacions, com es deia abans, els països no alineats es van abstenir en la qüestió de la situació republicana després del cop d’estat feixista i durant la Guerra Civil. Això va provocar l’obstrucció de l’enviament d’armes des de Moscú, armament ja pagat, i les terribles conseqüències derivades d’aquest fet.

. Si la guerra hagués continuat 6 mesos més, si Casado no hagués traït la causa republicana amb el seu cop d’estat el destí de la República hagués estat garantit.

. Amb la dreta no hi ha diàleg.

Aquí l’esquerra, no l'esquerra revolucionària, es va abraçar a la dreta tradicional, fins ara enemics dels treballadors, donant la raó a del Vayo.





Riccardo

Riccardo Gualino

Quan  Miguel ens va trucar a Roma per a editar les converses em va donar una gran alegria, ja que estava convençut del nostre deute amb del Vayo. Ell era un intel·lectual format a Anglaterra però que havia nascut en la lluita política a Alemanya junt els socialdemòcrates alemanys i sobretot al costat de Rosa Luxemburg a la que era totalment fidel. Sempre parlava d’ella com Rosa, Rosa deia això, Rosa deia allò. Al llibre apareixen diferents anècdotes de Rosa i Lenin, com aquella del cambrer d’un bar de Zuric que quan li van demanar per en Lenin va dir que era un boig que volia fer la revolució a Rússia. A del Vayo l’assassinat de Rosa Luxemburg el va afectar molt, li va deixar una petjada de dolor molt fonda.

Nosaltres érem joves, militaven al FRAP i del Vayo era el seu president, els militants de base no arribaven als 25 anys i els quadres als 30, quan escoltàvem a aquest octogenari era com viatjar en la història, ens quedàvem bocabadats, eren les paraules d’un home que no havia renunciat a les seves idees i a la seva lluita per una vida més còmoda.

Del Vayo va ser un socialista d’esquerra molt coherent. Li van dir paracomunista, agent comunista, però encara que ell va ser amic dels comunistes sempre va tenir la seva pròpia posició. Va ser expulsat del partit socialista durant la guerra freda per apropar-se als comunistes, però quan Carrillo va llençar la seva reconciliació nacional es va apartar del PCE i es va quedar sol. Quan se li va oferir la possibilitat d’un camí diferent de lluita per la República, ell va acceptar i va elaborar la plataforma del FRAP, un procés del 70 al 73. Llavors es va dir d’ell que estava boig, aquestes acusacions són difícils de pair però era un home de gran claredat política i ho va fer. Ell va defensar el FRAP amb coneixement de causa no era un ornament i prou. Va pagar la seva posició de coherència amb l’oblit més absolut, la seva postura contrària a la transició, que va intuir, va ser decisiva en aquest.

Ell es va definir a si mateix com l’últim optimista, no era un profeta, feia una crida a la lluita per impedir que les coses anessin per on han anat. Ell ens ha regalat el seu prestigi polític al servei d’una causa, qui va estar a prop seu ha de tenir això molt present, ell va tenir molt clar que era el feixisme i que era el franquisme. Que el feixisme anava més enllà de les seves fronteres italianes de naixement, que va arribar a Alemanya, a França amb Vichy i a molts més països, va tenir clar que aquest no va ser enderrocat al 45, només el van deixar ferit, a Espanya pervivia, cosa que li produïa un dolor immens. Va tenir clar més endavant que el feixisme lluitava en noves condicions, que si l’esquerra i la dreta arribaven a un pacte es refaria i que la lluita antifeixista seguiria viva. Nosaltres tenim el deure de continuar la lluita contra el feixisme.


                                                     Julio Álvarez del Vayo


L’anècdota.

La nostra companya Milagros va explicar que el seu avi Juan Tejón, responsable del partit socialista a València durant la República i part fonamental del fracàs del cop d'estat a aquesta ciutat,  era amic de del Vayo i que aquest quan va ser nomenat ministre va voler enviar a Tejón com ambaixador a Anglaterra, cosa que aquest no va acceptar perquè no volia abandonar la seva tasca a València. Més tard es va assabentar del nom del nomenat per aquest càrrec i ofès va enviar una carta a del Vayo dient-li que ni un feixista hagués fet aquest nomenament.  Tejón va comentar al seu fill que si del Vayo s’emprenyava era el seu problema, però lluny d’això, del Vayo va trucar a Tejón per agrair-li la seva carta i la seva sinceritat tot dient-li que gent amb capacitat d’expressar la seva opinió amb llibertat i claredat era el que li calia.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada