dijous, 17 de març de 2011

SANG, DOLOR, ESPERANÇA. LA GENERALITAT REPUBLICANA I LA PRIMERA RESISTÈNCIA INDEPENDENTISTA (1931-1939)


Encara es parla de la guerra a França?

Sí -va respondre Claude, que és el mateix que hauria contestat jo.

Sí, a França encara se'n parla en tots els moments i en cada ocasió. Es parla de la guerra, dels deportats, de la resistència, del genocidi, de l'extermini de jueus... Així es manté el record del passat i es perpetua una memòria col·lectiva. (...)

Si et parlo així, amic, és perquè dissabte una emissió de televisió encara ens parlava del que fou la guerra a França, de la resistència als nazis. Eren reportatges filmats durant tots aquells darrers anys. La veritable història d'aquesta terrible meitat de segle. Una història que perdurarà.

Si es parla de la guerra a França? Cada any d'editen nous llibres i són els de major venda, els que interessen més a la joventut, perquè té ganes de saber i de comprendre tot el que passà. Potser és que a França es tractava d'una guerra contra l'invasor, de l'enemic declarat de les guerres de 1870, de la del 14-18, i darrerament la del 39-45.

A casa nostra fou diferent. Es tractava, diuen, d'una guerra civil. De quina guerra civil?, cal preguntar-se. Fou realment civil? Almenys catalana no.

Un milió de morts als fronts de combat o assassinats? Això és el passat; un passat vergonyós i trist que ens volen fer oblidar, sense tenir en compte que és un passat que determina la nostra història present i futura.

És així como et trobes confrontat amb gent de la pròpia generació colpits d'amnèsia.

Aquells anys repressius i poc gloriosos, volen que sinuin convertits únicament en un mal somni, àdhuc per als que varen sofrir més, car és difícil admetre la derrota, les humiliacions i la deshonra. És així com el record, com experiència per al futur, que s'hauria de transmetre de generació en generació, s'esfuma com l'aigua d'un riu en desembocar al mar. 

L'oportunisme de certs homes polítics ha fet la resta. Mitjançant obstruccións i silencis han assolit de liquidar el passat i fer-lo oblidar.

Admetre que vàren aixecar el braç,  que vàrem acceptar mil humiliacions i escarnis, realment no és cosa fàcil. Hi ha una mena de vergonya col·lectiva que preval. Però el problema no es resol amb l'oblit.
És cert que als anys quaranta érem quatre gats els resistents; també a França i a la resta de països ocupats.

Sabem que no entrarem als manuals de les escoles i que els nostres més vells amics aniran morint, anònims i ignorats.

Et preguntaràs per què t'escric tot això. Doncs, simplement, perquè fa tres o quatre setmanes, una noia féu una pregunta.

Els pobles, les nacions perduren gràcies a la memòria, oral o escrita, que es transmet com un heretatge de pares a fills. Segurament això ja ha estat dit i escrit. En tot cas, però, no és cap mal repetir-ho.


Octavi
París, 10-09-90

Sang, dolor, esperança. La Generalitat republicana i la primera resistència independentista (1931-1946). Aquest llibre és la història d'uns homes i dones que, procedents de la militància independentista de la preguerra, no es donaren per vençuts amb la victòria militar del feixisme espanyol el 1939; que entengueren que l'única batalla perduda és la que s'abandona. 

En el període més repressiu del primer franquisme, ells decidiren que la seva activitat política s'havia de basar en la tríada: lluita, dignitat i pàtria, perquè amb la lluita ens podem dignificar com a poble i avançar en la cosecució de la nostra llibertat nacional i social.

Els militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) feren de pont entre els plantejaments polítics de l'independentisme d'abans i després del 1939. Del tronc de l'FNC en naixeren el PSAN, PSANp, el MDT, tot un teixit organitzatiu que ha permés d'avançar en l'anàlisi de la tàctica i l'estrategia de l'independentisme combatiu.

Ells, els militants heroics de primera hora, han fet possible amb llur sacrifici que ara l'Esquerra Independentista, hereva de la seva lluita i objectius polítics, pugui iniciar el procés de reconstrucció nacional, al servei de les classes populars, amb un bagatge teòric i pràctic herència de la seva experiència. Aquest llibre, vol ésser un homenatge a la seva lluita de patriotes resistents. (Text contraportada)

Octavi Viladrosa i Josa (Barcelona, 1922 - París, 2001)

Nat al barri de Gràcia, allí hi va conèixer el seu amic Josep Planchart. En esclatar la guerra, tots dos s'afiliaren al Casal d'Estat Català de Gràcia.

Als 17 anys, el 8 de febrer de 1939, travessà la ratlla de la frontera de camí cap a l'exili. Va ser internat als camps d'Argelers i Brams. 

Des de la fundació del Front Nacional de Catalunya, el 4 de maig de 1940, en va ser un militant alliberat. 

En la caiguda dels 70 militants de l'FNC el novembre de 1943, passà 46 dies incomunicat als calabossos de la comissaria de Via Laietana; va ser alliberat el 1945, amb motiu de la victòria aliada. Aquells mateix any s'incorporà a la Secció Militar de l'FNC, on feia d'enllaç entre Jaume Martínez Vendrell i les seccions barcelonines de l'FNC.

A causa d'una acció fallida a l'estadi de Montjuïc el juny de 1946, la Secció Militar de l'FNC va ser detinguda. Octavi Viladrosa pogué esquivar la detenció, i s'exilià primer a Andorra, després a Perpinyà i finalment a París. A l'exili parisenc va seguir fidel als amics i als principis que orientaren la seva lluita de joventut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada